Diàlegs amb Leucò (Catalán)

Odisseu.– T’he preguntat si ets feliç.
Calipso.– No és això, Odisseu. L’aire, fins i tot l’aire d’aquesta illa deserta, que ara vibra només pels retrunys de la mar i els xisclets dels ocells, és massa buit. En aquest buit no hi ha res a enyorar, tingues-ho en compte. Però, no sents també tu en certs dies un silenci, un atur, que és com l’empremta d’una antiga tensió i presència esvanides?
Odisseu.– Així doncs, tu també parles als esculls?
Calipso.– Et dic que és un silenci. Una cosa remota i quasi morta. Allò que ha estat i no serà mai més. En el vell món dels déus quan un gest meu era destí. Vaig tenir noms paorosos, Odisseu. La terra i el mar m’obeïen. Després vaig cansar-me; vaig deixar els noms enfonsar-se en el temps; tot va canviar i va romandre igual; no valia la pena de disputar als nous el destí. Ja sabia el meu horitzó i perquè els vells no havien disputat amb nosaltres.
Odisseu.– Però no eres immortal?
Calipso.– I ho sóc, Odisseu. Morir no espero. I no espero viure. Accepto l’instant. A vosaltres, els mortals, us espera una cosa semblant, la vellesa i l’enyor. Per què no vols reposar el cap com jo, en aquesta illa?

Pavese, amb els seus Diàlegs, ens proposa un exercici extravagant i dolç. En les vint-i-set converses que segueixen la mitologia grega esdevé un instrument per a reflexionar sobre nosaltres mateixos, la nostra vida quotidiana i, sobretot, l’amor, el temps i la melangia. Durant la lectura aquests éssers mítics que ens oferien els antics esdevenen, fins i tot els déus, els monstres i els titans, entendridorament humans. Aquesta és la vertadera màgia de Pavese, la capacitat d’evocar l’inherent bellesa de la pedra i el gest, l’ona i el sospir.

Cesare Pavese (1908-1950), poeta i novel·lista italià, deixà com a darrers mots en aquesta terra, els versos “Vindrà la mort i tindrà els teus ulls”. Unes paraules que, per si soles, evidencien la seva capacitat per evocar, a l’ensems, la bellesa i la tristor de l’existència. En la seva curta però intensa vida, tingué temps de ser represaliat pel feixisme, col·laborar en la fundació de l’editorial Einaudi, i d’escriure, entre d’altres, El Bell Estiu, El Diable als Turons, o La Teva Terra, i esdevenir, així, una figura clau de la literatura contemporània del segle vint.