Lev Tolstói

Quan ja ha escrit Guerra i pau i Anna Karénina, Lev Nikolàievitx Tolstoi (1828-1910) pateix una crisi espiritual que el porta a renunciar gairebé del tot a la creació literària i a concentrar-se en les seves preocupacions socials i religioses. L’any 1878, en un dels moments més vius d’aquesta crisi, comença a escriure una autobiografia que deixa inacabada poc després. Entre els fragments que en queden, hi ha la descripció del seu primer record:

“Estic lligat, vull alliberar les mans i no puc. Crido i ploro, i jo mateix trobo desagradable el meu crit, però no puc parar. Damunt meu hi ha algú que s’inclina, no recordo qui, tot passa en una penombra, però recordo que són dues persones, i que el meu crit les afecta, les posa neguitoses, però no em deslliguen com jo voldria, i crido encara més fort. Els sembla que ha de ser així (que jo estigui lligat), mentre que jo sé que no, i els ho vull demostrar, i xisclo amb un crit que a mi mateix em fa fàstic però que no puc aturar. Sento la injustícia i la crueltat no de les persones, que em tenen compassió, sinó del destí, i em faig llàstima a mi mateix. No sé i no sabré mai què era, això, ( ) però sé que va ser la meva primera impressió de la vida, i la més forta. I en recordo, més que el crit o el dolor, la complexitat, la condició contradictòria. Vull llibertat, una llibertat que no fa mal ningú, i ells em turmenten; els faig pena, però em lliguen.”