Roman Fever

(Nova York, 1862 – Saint-Brice-sous-Fôret, França, 1937). Va néixer en el si d’una família de l’alta societat de Nova York. Quan tenia 23 anys es va casar amb un aristòcrata de Boston força més gran que ella, però se’n va acabar divorciant al cap de no gaire arran de les repetides infidelitats i dels injustificables dispendis en regals a les seves amants, que fins i tot posaven en risc el patrimoni familiar. Wharton va viure en el rovell de l’ou de l’alta societat novaiorquesa, un cercle molt estàtic i tancat que no acceptava els nou-rics i que girava l’esquena a tots els qui no feien el que s’esperava d’ells amb la deguda correcció. Va ser una dona molt independent per al seu temps, va viatjar sola per tot Europa i va fer estades llargues a París, on es va retirar fugint de l’escàndol social causat pel seu divorci. La primera guerra mundial la va enxampar a França; se sap que va anar amb motocicleta a la primera línia de front per fer reportatges i va treballar per la Creu Roja. El govern francès li va atorgar la Creu de la Legió d’Honor. Acabada la guerra, va tornar als Estats Units i va escriure sobre aquella Nova York de la seva joventut que ja pràcticament havia desaparegut. El 1920 va publicar L’edat de la innocència, per la qual va guanyar el Premi Pulitzer (va ser la primera dona a aconseguir-lo). L’any 1993 Martin Scorsese en va fer una excel·lent adaptació cinematogràfica, protagonitzada per Michelle Pffeifer, Daniel Day-Lewis i Winona Ryder. Edith Wharton és considerada la novel·lista americana més genial de la seva generació; va ser admirada per Francis Scott Fitzgerald, Jean Cocteau o Ernest Hemingway, i, alhora, va aconseguir un gran èxit comercial. El seu amic Henry James la va descriure aquestes paraules: «Més forta, més ferma i més subtil que tots els altres. Deia més i ho deia millor».