Llum d'Irlanda

Premi Carles Riba de poesia 2011

La llum d'Irlanda ens arriba de lluny però sembla propera, com si anar-hi -o llegir els seus poetes- fos un viatge... sense sortir de casa. Irlanda és una illa i un món: potser el de la millor literatura europea del segle XX. Una pàtria petita i partida, assetjada per un veí totpoderós. I la seva llengua és una illa dins d'una illa. I ens n'arriba la llum: la dels fanals, la de les bicicletes, la de les fogueres, la dels estels, la de l'escriptori, la dels fars... Un diàleg entre els records i l'escriptura que els fa reviure, una rememoració d'un paisatge que es contraposa a un altre, la memòria com a eina per bastir el present, el dolor pel pas del temps i sempre la llengua que permet identificar-se amb altres veus sense deixar de ser qui som. Inspirat pels clàssics moderns anglosaxons hi ressona sobretot la veu d'Auden, però també les de MacNeice, Yeats, Kavanagh, Heaney... i fins i tot les cançons de Van Morrison o els Waterboys.

[...] Aquest és el present

del meu país, així és com la meva Irlanda

cada dia reneix: lluny de mi, dintre meu.

Aquest vespre la neu cau damunt les teulades

de Dublín, implacable, i travessa la llum

dels fanals dels carrers —ja prou esmorteïda—,

i s'amuntega al terra engelabrit i tomba

sobre el temps i les pàgines i els records, sobre tot

allò que es bellugava i que ara no existeix.